Els grans discos dels ex-Beatles (1): «All Things Must Pass» de George Harrison

Retorn a un clàssic

El passat 25 de febrer, una pàgina musical d’efemèrides em recordava que George Harrison hauria fet anys si no hagués mort el 2001, quan només en tenia 58. L’article també assenyalava que feia poc s’havia complit el 35è aniversari del seu gran disc: «All Things Must Pass» (Apple, 1970). Una bona excusa per parlar d’un dels meus discos favorits d’ex-Beatles. Feia anys que no l’escoltava, d’ençà de la reedició del 2001, bellament presentada en un cofre que incloïa —entre altres coses— cinc peces extra mai no publicades. Després de fer-lo sonar un parell de vegades més i de reveure, per escalfar motors, «Living in the Material World», l’excel·lent documental de Martin Scorsese a HBO, continu pensant exactament el mateix: és un gran (triple) àlbum.

En escriure “triple”, el flux de consciència em du inevitablement a la llarga llista d’excessos vinílics de la història del pop-rock, aquell moment en què alguns músics —i alguns egos— van decidir que dos discos ja no bastaven. Però aquesta és una altra història que deixarem per a una altra ocasió.

L’alliberament creatiu

Les més de vint composicions que formen el disc suposaren el seu definitiu alliberament creatiu després de l’etapa beatle, en la qual amb prou feines li deixaven incloure dues peces per àlbum. Harrison, de fet, havia estat el primer del grup a publicar en solitari. El 1968 havia editat «Wonderwall», banda sonora d’una pel·lícula filmada a Bombay on el sitar era l’estrella; un any després publicà «Electronic Sounds», estrany divertiment avantguardista. Després es dedicà a tocar amb amics diversos: Cream (amb el pseudònim L’Angelo Misterioso a l’LP «Goodbye»), Leon Russell, Billy Preston o Nilsson. Finalment, l’estiu de 1970, envoltat d’un impressionant grup de músics —Eric Clapton, Dave Mason, Bobby Keys, Carl Raddle, Jim Gordon o Gary Brooker— i sota la producció de Phil Spector, enregistrà el que es considera el seu veritable primer disc en solitari.

Un repertori de luxe

La música que hi trobam se situa perfectament a l’altura de les grans composicions que Harrison havia aportat als Beatles («Taxman», «While My Guitar Gently Weeps»…). A més, l’àlbum travessa diversos estils: blues, soul, gospel o fins i tot ecos orientals. I és que «All Things Must Pass» no és —malgrat el que alguns crítics amb orelles selectives han repetit durant dècades— només «My Sweet Lord» o «What Is Life». No: el disc és ple d’autèntiques meravelles, petites delícies construïdes sobre bones melodies i un inspirat sentit musical: «Run of the Mill», «Apple Scruffs», «If Not For You» (magnífica adaptació d’una peça menor de Dylan) o «I’d Have You Anytime», escrita a mitges amb Dylan a Woodstock.

«Beware of Darkness»

Però vull aturar-me especialment en «Beware of Darkness», una peça emocionant i estremidora. És una cançó lenta, amb molt poca reverberació tot i tenir una banda completa al darrere, i potser aquí Harrison ofereix una de les seves millors interpretacions vocals, només comparable a la de «Run of the Mill». Líricament no és una cançó religiosa ni venjativa, almenys no de manera explícita. Més aviat sembla un retrat mental de Harrison en aquell moment, poc després de perdre la seva mare a causa d’un càncer:

Vigila ara / tingues cura, alerta amb els pensaments que perduren /
que s’enrotllen dins del teu cap / la desesperança que t’envolta /
en el silenci de la nit / compte amb la tristesa.

És gairebé allò de “mantenir el tipus” o “fer el cor fort”, però dit d’una manera més humana; com si hi hagués menys orgull i més una preocupació pràctica per no perdre’s a un mateix:

Et pot colpejar / et pot fer mal /
deixar-te adolorit i, el que és més important,
no és per a això que ets aquí.

Aquest “no és per a això que ets aquí” és probablement un dels millors consells que es poden donar davant la tristesa. Harrison reconeix que la tristesa és real i necessària, però alhora ens adverteix: compte amb la foscor que pot arribar quan els “pensaments que perduren” acaben colpejant-te.

Tresors de la reedició

Hi ha encara més sorpreses. En l’edició del 30è aniversari aparegué «I Live For You», joia acústica enregistrada el 1970 però rebutjada en el darrer moment; el seu fill Dhani Harrison hi va afegir posteriorment piano i cors. També hi trobam una nova versió de «My Sweet Lord» i una mescla instrumental de «What Is Life» que recomanaríem sense dubtar com a sintonia per a qualsevol DJ amb bon gust.

I, per favor, no oblidem el tercer vinil —l’anomenat «Apple Jam». No té desperdici: blues desendreçat, improvisacions llargues i el plaer evident de tocar sense rellotge ni Beatles al voltant. Hi destacaria especialment el blues progressiu «Out of the Blue».

La producció de Phil Spector —una de les poques realitzades després del fracàs comercial de «River Deep – Mountain High»— es mou entre dos conceptes gairebé oposats. D’una banda hi regna una certa austeritat, deixant que la guitarra slide de Harrison sigui el centre d’interès. De l’altra, en peces com «Art of Dying», «Awaiting on You All» (excel·lent malgrat una producció un punt excessiva) o la grandiosa «Wah-Wah», reapareix el Spector espectacular i polèmic de sempre.

La catarsi de «Wah-Wah»

Val la pena dedicar unes línies a «Wah-Wah».

El matí del 10 de gener, als estudis de Twickenham, la tensió entre els Beatles arribà al seu punt àlgid. Durant un assaig de «Get Back», Paul començà a donar instruccions a George sobre com havia de tocar el seu solo de guitarra, tractant-lo amb una certa condescendència. La conversa va quedar enregistrada i es pot veure al documental «Get Back» de Peter Jackson.

Fart de l’ambient tòxic i de sentir-se menystingut, Harrison anuncià tranquil·lament: “Bé, crec que me’n vaig… Us veuré als clubs”. Va agafar la guitarra i va marxar.

Aquell mateix dia, en arribar a casa, George va començar a escriure «Wah-Wah». La cançó és una explosió de ràbia i d’alleujament. El terme té un doble sentit molt suggeridor: d’una banda fa referència al pedal de guitarra wah-wah, un efecte molt popular en aquell moment; de l’altra, en anglès col·loquial pot descriure un renou molest i persistent, com una veu que no para de queixar-se o donar ordres. Per a George, el “wah-wah” era precisament això: la xerrameca constant de Paul, la negativitat de les sessions, la pressió de ser un Beatle. En resum, un gran mal de cap.

La lletra és molt directa:

Wah-wah, you’ve given me a wah-wah (“Wah-wah, m’has provocat un wah-wah”)

And I’m thinking of all the things that I’ve missed (“I estic pensant en totes les coses que m’he perdut”)

You’re telling me that I’m not so wise, but you’re the one who’s telling all the lies (“Em dius que no soc tan llest, però ets tu qui diu totes les mentides”).

És un autèntic crit d’alliberament, la seva manera de dir: estic fart d’aquesta situació i m’adon que hi ha un món sencer fora d’aquí.

Quan la va enregistrar per a «All Things Must Pass», Spector va construir un so dens i massiu: múltiples capes de guitarres elèctriques i acústiques, pianos, orgues i una potent secció de vents. El resultat és gairebé aclaparador, reflectint perfectament la sensació de mal de cap i la catarsi que la lletra expressa.

«Wah-Wah» és el so d’un artista trencant les cadenes. El document sonor del moment exacte en què George Harrison es va adonar que necessitava escapar de l’ombra dels Beatles per poder sobreviure creativament.

Epíleg: Un cim creatiu

Amb «All Things Must Pass», Harrison condensà tot el seu univers en un torrent de música que barreja ràbia, melancolia i esperança. Mai més tornaria a assolir un disc tan monumental, però cada àlbum posterior conté espurnes d’aquest geni inconfusible. Aquest disc no és només música: és un mapa del seu món interior, un viatge intens que encara ens travessa, recordant-nos que la creativitat més potent sovint neix dels moments més difícils, quan només trencar les cadenes permet que l’art arribi a la seva màxima expressió.